el jardí d'humus

Mentre el temps passa
Rosa Olivares

La bellesa no és en la perfecció. La idea terrible de la bellesa com a ens perfecte, veritat infal·lible, mirall impossible en el qual res ni ningú no arriba a ser reconegut, s’ha esquerdat amb la modernitat. El cànon ha desaparegut amb el triomf de la fotografia i el mirall terrible s’ha convertit en mercuri. Ja no reflecteix allò que s’hi projecta, sinó que mostra la seva aparent putrefacció, la seva mísera realitat gairebé humana: apareixen punts grocs i petits a la superfície i l’obscuritat l’envaeix pels extrems. Ja no tenim cap mirallet màgic al qual preguntar-li si realment som, seguim sent, la més bonica d’aquest regne.

La degradació que la naturalesa mateixa, els elements, el temps, imprimeix a totes les coses de vegades s’anomena vellesa, d’altres malaltia, d’altres simplement mutació. Canvi que transforma al cuc en papallona i que fa que la bellesa no sempre sorgeixi d’un origen immaculat. Perquè si hem de preguntar-nos què és, com és la bellesa, no trobarem cap resposta al marge de la nostra pròpia percepció de les coses i de les sensacions. La bellesa és infinita i múltiple, canviant, alterable, o potser la bellesa no existeix. Entre un i altre extrem l’artista treballa.

Manel Esclusa sempre ha transformat tot el que ha tocat en una altra cosa, com un alquimista, sempre ha treballat canviant l’aparença de les coses que mirem. La màgia i el misteri, una sensació d’estar abocant-se a un món líquid, en el qual no hi ha éssers humans, és una constant en un treball en el qual l’aigua i la llum han marcat els dos pols que defineixen un eix sobre el qual gira el món de somnis i sensacions que Esclusa crea sempre a partir de la realitat. Una realitat no només canviant en ella mateixa, sinó que en les mans, en el laboratori de l’alquimista, es transforma ràpidament i radical. Si en treballs anteriors la transformació de les imatges es produeix per mètodes tècnics, en aquesta ocasió la degradació del suport fotogràfic té lloc per motius purament naturals. Novament són l’aigua i el temps (quelcom essencialment fotogràfic) els que envaeixen la imatge, però aquesta vegada d’una forma literal. El paisatge, la natura que Esclusa reflecteix en aquestes fotografies, és atacada per la pròpia natura, per l’essència de la vida, pel creixement d’allò orgànic en el seu propi cos. Aquesta  alteració germinal transforma l’obra completament, converteix cada fotografia en una imatge única i irrepetible on ja no és només la mà de l’artista la que ha creat l’objecte, sinó la mà de la natura, del temps, de l’atzar, la que va menjant-se la matèria física de la superfície fotogràfica per donar pas a un paisatge diferent.

D’una banda, Esclusa aconsegueix així una autèntica abstracció formal, alguna cosa que segurament no és el seu objectiu, ja que ell és més a prop de la investigació i del joc que de la recerca d’una formalització categoritzada artísticament. Però si analitzem l’obra resultant d’aquest procés i les característiques del mètode de treball, podem veure elements molts dispars i destacar dos aspectes essencials: la importància de l’atzar, d’un procés no controlat totalment per l’artista com el creixement de la degradació material sobre la superfície de l’obra (exactament de l’original fotogràfic), un creixement invasiu que transforma i és realment qui dóna, diguem, el toc final al treball purament fotogràfic i previ; d’altra banda, la importància d’una investigació formal que barreja conceptes no només diversos, sinó fins i tot antagònics, com poden ser realitat i abstracció.

La fotografia abstracta és en si mateixa tot un gènere en el qual hi ha una historia llarga i rica i molts noms amb obres destacades. L’abstracció, como va dir el pintor portuguès Viera da Silva, tot l’art en realitat (tota la pintura, diria ell) té el seu origen en la realitat. Però en la fotografia això es fa més cruament real: tot el que es fotografia, fins i tot el buit, l’absència, té un cos real, ha hagut d’existir en algun moment per poder ser fotografiat; és per això que, a priori, fotografia i abstracció poden semblar un binomi impossible. La història ens demostra que no és així, des de la geometria o els jocs òptics, fins al lirisme absolut que fa d’un fil de fum una imatge real i permanent, la fotografia ha demostrat la seva capacitat per ser, més que un document d’allò real, una creació subjectiva de l’artista. L’aportació de Manel Esclusa és innovadora i l’apropa a un treball de caràcter conceptual, sense perdre el lirisme que caracteritza la seva ja llarga trajectòria. El fet d’oferir el cos de la fotografia com a terreny de germinació, en el qual la humitat afavoreixi el cultiu orgànic que alhora va destruint aquesta superfície en la qual creix y dotant-la d’unes característiques formals totalment noves i aleatòries, és una opció no només nova, sinó diferent.

Les imatges que Esclusa ha realitzat i que utilitza com a camps de cultiu són paisatges en color. No és freqüent l’ús del color per part d’un fotògraf que ha dotat el blanc i negre tradicional d’una gran varietat de gammes, i que quan ha fet incursions en el color sempre han estat a través del tamís de l’aigua, en la seva sèrie Aquariana, on el color era suau i sempre en una gamma de blaus, grisos i malves, esquitxats per algun punt més viu, però respectant aquest silenci característic dels fons marins. Però en aquests paisatges, el color és fort, dens, amb totes les gammes del verd, del groc, colors saturats que ens segueixen semblant artificials. Aquests paisatges reals en un moment concret però que ara, quan nosaltres els veiem després de tot un procés d’alteració físic, només són creacions artístiques. Retrats de llocs inexistents, però reals. Abstraccions de llocs creats pel somni i per l’atzar, figuracions formals creades a partir de l’acumulació de percepcions, sensibilitats, retalls de vida on la natura, sense forma, essencial, ha anat transformant les superfícies, les formes i els colors fins a convertir-los en una cosa diferent. Paisatges d’una bellesa turbulenta, salvatge, en els quals ja no percebem amb claredat els arbres, ni els cels, només un tumult de formes i de colors aliens a aquesta realitat en la qual vivim creient que la percebem clarament, sense distorsions ni sorolls aliens a la pròpia realitat, oblidant que la realitat és una paraula, una creació cultural que serveix bàsicament perquè ens puguem sentir més còmodes en un lloc desconegut, en el qual ens creiem els reis. Però la Natura demostra, en qualsevol moment, que la seva força primigènia pot canviar-ho tot.

Aquest territori familiar, conegut, en el qual creiem saber el que estem veient, ha servit en diverses ocasions a Manel Esclusa per desenvolupar les seves creacions més abstractes, sempre irrealitats, fantasmagories basades en l’immediat, en nosaltres mateixos. Per això s’ha basat, igual que fa ara en el procés biològic de la germinació, en la tecnologia i, permanentment, en la seva pròpia imaginació. La ciutat, els edificis més significatius, es transformen en tòtem, en monstres, pels jocs de llums i de foscúria, recobrant un moviment perdut; els vaixells de qualsevol port reviuen com animals gegantins, ancorats en un temps equivocat; animals marins ens conviden a entrar en un món subtil i terrible, ple de cossos estranys. En la seva sèrie anterior, Scantac, busca en el seu propi cos a través de les màquines que la ciència mèdica ens ofereix per a la nostra salut, realitzant autoretrats impossibles de desxifrar, paisatges d’un interior desconegut, tan infinits i tan insignificants com aquests paisatges alterats pel temps i per la vida. Llocs propers i desconeguts, punts d’obscuritat dels quals de sobte sorgeix una llum, la que l’artista sap encendre amb la seva imaginació i la seva sensibilitat.

En tota aquesta transformació, el temps és el protagonista. El paisatge de la nostra memòria ha estat transformat pel temps, però també per la mà de l’home, per un clima alterat... aquests llocs que ja no sabem amb seguretat si els hem vist o somniat, s’han convertit en una altra cosa. Vivim mentre passa el temps. Tot s’esdevé en aquest moment infinit.